La primera descripció de la malaltia celíaca apareix cap al segle II a.C. per el metge greg Galeno, més conegut com Aretaeus de Capadocia. Va començar a investigar quan va veure que existia una malaltia que els metges i investigadors de l'època desconeixien les causes, caracteritzada per desnutrir i que tenia algo a veure amb la digestió d'alguns aliments.
Després d'una llarga investigació va deixar per escrit a l'obra l'afecció celíaca tots els seus descobriments. El capítol “Diatesis celíaca” descriu, per primera vegada en la literatura europea, la diarrea grasa (esteatorrea) juntament amb altres manifestacions d'aquesta malaltia, incluent-hi pèrdua de pes, palidesa, diarrea crònica i les formes en que afecta tant els adults com els nens. Al capítol sobre “La cura del celíac” va nombrar a la gent que patia aquesta malaltia amb la paraula grega «koliakos» d'on prové el nom de celíac, que significa “aquells que pateixen de l'intestí”. Celíac: “anomenem a les persones celíaques aquelles que el estómac no reté els aliments i passen a través d'ell sense ser digerits, i res és assimilat per l'organisme”.

No va ser fins al cap de 21 segles després d'Aretaeus, al 1888, quan Samuel Gee va publicar un informe clínic sobre les condicions celíaques en nens i adults. La cita: “l'alimentació és la part més important del tractament. La proporció dels aliments farinacis ha de ser mínima…, però si el pacient arriba a estar curat, seria gràcies els efectes de la dieta”, va ser molt ben reconeguda i inclús avui en dia encara es fa servir alguna d'aquestes idees.
En la primera mitat del segle XX la investigació es centrava en la condició celíaca en els nens, probablement perque tenien o tenen una resposta més ràpida i espectacular que els adults. Durant aquest segle van contribuir altres pediatres com Herter que la seva principal contribució va ser afirmar que els greixos són més tolerables que els hidrats de carboni. També les aportacions de Frederick Still o Howland al any 1921 que van determinar els efectes i els danys dels hidrats de carboni concretament el pa.
Després de la II Guerra Mundial, Dicke un pediatra holandès va demostrar com els nens celíacs milloraben de manera extraordinària quan s'excluïa el blat, el sègol i les farines de civada de les seves dietes. Aquests aliments eren substituïts per midó de blat, farina de blat de moro, midó de blat de moro o farina d'arròs.
La professora Charlotte Anderson va fer un estudi on va extreure el midó i altres components de la farina de blat, on van trobar que la “massa de gluten” era el que feia mal. Des d'aquí, el 1950, la base del tractament dels pacients celíacs ha sigut la dieta sense gluten.
A partir d'aquí es va arribar a la definició que trobem actualment. La malaltia celíaca és la intolerància permanent i la imposabilitat a incluir les proteïnes de gluten a la dieta. El gluten els provoca una inflamació intestinal que dificulta l’absorció de nutrients, com les sals minerals i les vitamines.
CELISAFE
Adriana